VIII Congreso Economía Feminista

#Economia #Digital #Feminista

16, 17 i 18 de març
de 2023

Relatoria

Inici » Relatoria

RELATORIA VIII CONGRÉS D’ECONOMIA FEMINISTA
BARCELONA, 16-18 de Març 2023

El VIII Congrés d’Economia Feminista es va celebrar per primera vegada a Barcelona del 16 al 18 de març del 2023, després d’un ric recorregut previ. Les edicions anteriors es van celebrar a Bilbao (2005), Saragossa (2007), Baeza (2009), Carmona (2013), Vic (2015), València (2019) i Bilbao de nou (2021). El 2011 es va celebrar un seminari-taller i el 2017 una jornada d’economia feminista a Madrid. Durant la primavera del 2022, es van celebrar tres seminaris previs al VIII Congrés. A més, es va dur a terme un exercici de recuperació de la memòria dels Congressos, creant un arxiu a la web que documenta tot aquest recorregut.

El VIII Congrés (2023) va ser el primer celebrat amb participació presencial després de la pandèmia de la COVID i després de l’expansió de la digitalització que va afavorir. Va tenir com a tema articulador la digitalització de l’economia i la vida. El lema va ser #Economia #Digital #Feminista promovent aquest  punt de trobada de les múltiples combinatòries al voltant de la transformació econòmica, les aportacions feministes i la digitalització, afavorint el debat, la confluència i la cocreació entre aproximacions i trajectòries diverses i plurals.

El VIII Congrés va congregar més de 500 persones, entre participants presencials i virtuals. Com en l’edició anterior, que es va celebrar majoritàriament en línia causa de les restriccions imposades per la pandèmia, l’edició de Barcelona va mantenir la participació virtual, per afavorir l’accessibilitat al Congrés de qui no es pogués desplaçar, així com la creació de llaços i la participació des d’altres països, sobretot de Llatinoamèrica (Abya Yala). La VIII edició va comptar amb participants de més de 50 països, afavorit per la celebració d’un esdeveniment en paral·lel a Barcelona de llançament de la xarxa paneuropea de la COST Action P-WILL, sobre enfocaments des del feminisme interseccional a l’economia de plataformes digitals. Les xarxes de ciutats Trenzando Cuidados i la Microrred de Presupuestos y Fiscalidad con Perspectiva de Género també es van trobar en paral·lel al Congrés, juntament amb altres iniciatives.

L’esdeveniment va tenir lloc a la Nau Bostik, un emplaçament carregat de simbolisme situat en una antiga nau industrial a la perifèria de la ciutat de Barcelona, ​​avui reconvertida després de la mobilització ciutadana al centre social i espai d’experimentació cultural.

El Congrés va comptar amb un codi de conducta que va tenir com a objectiu garantir que l’esdeveniment fos un espai segur i lliure d’actituds masclistes, racistes, classistes, LGTBIfòbiques o capacitistes. Així mateix, el Congrés va facilitar un espai de ludoteca i lactància.

TROBADA DE FONTS DE CONEIXEMENT i FORMATS PLURALS

El Congrés d’Economia Feminista s’ha caracteritzat per ser un espai que acull diverses formes de creació i intercanvi de coneixement que desborden les propostes habituals des de l’àmbit universitari. Seguint amb aquesta tradició, i a partir de metodologies feministes unides a enfocaments com la investigació-acció participativa i l’ecologia de coneixements, el Congrés va congregar una rica diversitat de formats, amb més de 120 propostes rebudes, combinant l’intercanvi acadèmic en panells de presentacions, 28 tallers i taules rodones, activitats de trobada del teixit d’economies feministes, i metodologies de cocreació amb un espai obert i un datathon feminista. Així mateix, també ballarem en una festa dinamitzada per La Suculenta Chirimía i  la Ruka.

La composició dels perfils de persones participants i la seva afiliació també va reflectir aquesta diversitat, amb participants actives en un ampli ventall d’universitats del món, i d’una àmplia representació d’entitats socials i feministes, així com a representació de l’administració pública multiterritorial. El clima va ser d’una gran energia col·lectiva i diversa, unint trajectòries, estratègies i sensibilitats diferents sota el marc comú de l’economia feminista.

SESSIONS PLENÀRIES

Es van celebrar tres plens: La primera plenària va abordar L’estat actual de l’economia: Debat des dels feminismes sobre nous reptes i oportunitats a partir de la revolució digital. Flora Partenio (integrant de la Xarxa de Feministes del Sud Global DAWN d’Argentina) va apuntar a la dinàmica extraccionista imperant del capitalisme que també es reprodueix a l’entorn digital i aguditza la insostenibilitat del model hegemònic dominant, i l’agudització de la concentració econòmica capitalista i el pacte racista i patriarcal del model imperant de l’economia digital. Tiziana Terranova (professora de la Universitat de Nàpols) criticà el solucionisme tecnològic i va apuntar a la problemàtica del monocultiu digital imperant davant de la diversitat digital que suposen les comunitats de programari lliure o plataformes digitals, monedes comunes, arxius memorístics i xarxes rurals, i des de la diversitat digital connectar amb la idea del comú, però mentre que entoma la reproducció social i no només com a model productiu en línia amb la concepció de l’economia feminista. No cal accelerar la digitalització imperant, sinó posar-la al servei d’un comú per a la reproducció i sostenibilitat de la vida. Rafaela Pimentel (portaveu del col·lectiu de treballadores de la llar i de cures Territorio Doméstico) va exposar l’actualitat del conflicte de la divisió sexual del treball i que els homes encara no segueixen assumint  la seva responsabilitat en la cura a la vida, i són les dones que en condicions molt complicades en les relacions i en males situacions  laborals que es fan majoritàriament càrrec, va obrir la pregunta sobre a quin tipus de cures quan es parla al dret a la cura, a qui beneficiarà i com es tindran en compte les persones cuidadores. També va apuntar al repte de les agències de col·locació que ara passen a plataformes que plantegen molts reptes i, per ara, no en la direcció de millorar les condicions de les persones cuidadores. Yayo Herrero (professora i activista ecofeminista) va plantejar la trama de la vida i la natura com a agenda política sobre la qual no es pot negociar, i la insostenibilitat del model imperant davant la intensificació dels extractivismes, entre ells un model de digitalització que no atén les necessitats naturals que engloba. Va plantejar la importància que té la transició ecològica per garantir la sostenibilitat de la vida, connectant amb el marc d’una vida digna. En definitiva, dignificar la vida de totes les persones i des d’una perspectiva interseccional. En darrer terme, al debat va propiciar la reflexió sobre la importància de pensar l’enllaç entre comuns digitals, comuns reproductius i comuns naturals.

La segona plenària va abordar la qüestió de l’Economia digital feminista?: Crítiques i aportacions a la digitalització des dels feminismes. Alex Hache (ciberfeminista i activista de Donestech) va començar amb un ventall de crítiques al ferotge capitalisme digital per passar a aportar, a través d’una faula, un imaginari digital decreixent i alineat amb els principis de comunitat i la vida al centre. Catherine D’Ignazio (directora del Data + Feminism Lab MIT) va presentar els principis per a una anàlisi de dades feminista: examinar i desafiar el poder, elevar l’emoció i la corporeïtat, repensar binarismes i jerarquies, abraçar el pluralisme, considerar el context i visibilitzar el treball. Joana Varon, fundadora i directora del col·lectiu feminista Coding Rights va exposar com el capitalisme digital està tractant de desmantellar els drets laborals, de manera més aguda per a les dones, i com les iniciatives de cooperativisme de plataforma intenten aprofitar l’oportunitat d’escalabilitat per a l’economia social, malgrat que plantegin molts reptes des d’un punt de vista feminista. Sasha Constança Chock (investigadori i dissenyadori amb focus en moviments socials a les xarxes i justícia en els processos de disseny) també va mobilitzar l’esperit creatiu de la cultura digital feminista per mostrar en una conversa amb ChatGPT sobre els conceptes com corporeïtat o interseccionalitat i mostrar com masclista, racista i colonialista pot arribar a ser la intel·ligència artificial. Al fil, Paula Guerra Càceres (activista antiracista, membre d’AlgoRace. (Des)racialitzant la IA va exposar situacions en què la intel·ligència artificial quotidiana és racista i condiciona la vida de les persones. En conjunt, en el debat va emergir la importància de difondre la crítica a la digitalització hetero patriarcal capitalista i colonial dominant i afavorir l’articulació d’alternatives feministes a la digitalització, i la vitalitat d’una nova generació d’activismes digitals feministes, i la urgència de crear ponts amb altres trajectòries de feminismes.

La tercera plenària va consistir en una taula rodona-diàleg sobre Genealogies i Xarxes d’economia feminista, Carmen Castro (doctora en economia, activista feminista, integrant de la Càtedra d’Economia Feminista de la Universitat de València i assessora de polítiques públiques) va fer un repàs de la genealogia dels Congressos i la conformació de la Xarxa Estatal d’Economia Feminista, així com a l’evolució de les fites, l’obertura d’enfocaments i la necessitat d’una incidència política més gran en el context actual, a través d’aliances i formació permanent en l’articulació feminista internacional, com a idea exploratòria d’una escola internacional d’economia feminista. Ana Isabel Arenas (economista, activista feminista i integrant de la Taula d’Economia Feminista de Bogotà) va compartir l’experiència de com va ser el procés de desenvolupament de les Taules d’Economia Feminista a Colòmbia i va traslladar que hi ha un buit de coneixement sobre economia feminista i d’aquí sorgeix la necessitat d’articular una xarxa de formació i intercanvi permanent, seguint la proposta formulada per la Càtedra d’Economia Feminista per impulsar una Escola Internacional d’Economia Feminista en línia. Raquel Coello (economista feminista, doctora en economia internacional i desenvolupament i especialista en polítiques d’apoderament econòmic de les dones a ONU Dones -Amèrica Llatina i el Carib) va exposar les principals oportunitats d’incidència política a l’agenda econòmica més rellevants de l’Amèrica Llatina i el Carib, destacant especialment les cures, les reformes fiscals –tributàries i de pensions– i la transició digital. Ofir Muñoz Vásquez (Educadora Popular, militant pels drets de les organitzacions de dones afrodescendents que actualment exerceix com a Subsecretària d’Equitat de Gènere) va traslladar la importància de l’acció local, des de l’experiència desenvolupada en una ciutat amb prop de tres milions de població, i els processos iniciats en temes claus com les polítiques de cura i els pressupostos amb enfocament de gènere, i les xarxes entre ciutats que s’estan conformant i es van trobar al Congrés. Alison Vascónez (professora d’economia feminista i especialista en drets econòmics de les dones a ONU Dones Equador) va destacar la necessitat de teixir aliances entre les economistes feministes a l’acadèmia en els processos d’incidència en les polítiques públiques i com s’ha anat vertebrant a l’Equador les dues agendes i va posar el focus a la necessitat de generar alternatives sumatòries com la idea de l’escola internacional virtual d’economia feminista. Alba Carosio (professora a la Universitat Central de Veneçuela i coordinadora de la Xarxa Llatinoamericana Dones Transformant l’Economia (REMTE) va compartir el procés i el recorregut de REMTE, una xarxa que sorgeix amb l’objectiu de contribuir a l’apropiació de l’economia per part de les dones i la construcció d’alternatives i polítiques econòmiques humanes, equitatives i sostenibles; des d’aquesta experiència, va repassar algunes fites significatives per a les economies transformadores i feministes i va reforçar la idea i la conveniència de reforçar l’articulació feminista internacional. En conjunt, al debat i a tot el Congrés es va fer evident l’empenta del marc d’economies feministes i les ganes de connectar-se i articular-se internacionalment, així com la centralitat dels enfocaments decolonials.

RELATORIA PER EIXOS

Un total de 7 eixos temàtics van tenir lloc a les sessions paral·leles: sistèmic (crisi, ecofeminismes, salut global i treball), cures, polítiques públiques, entitats (alternatives i transicions organitzatives), violències, epistemologies i metodologies feministes, tecnologies i economies digitals. Així mateix, durant el Congrés es va disposar d’un Espai obert i es va celebrar una Datathon.

empty
Eix #sistèmic -Crisi, ecofeminismes, salut global i ocupació
  • Processos amplis i sistèmics
  • Ecofeminismes i feminismes rurals com a resposta a l’emergència climàtica, propostes feministes per a la sostenibilitat ambiental, la sobirania alimentària i el consum responsable.
  • Anàlisis feministes del sistema i els processos globals, inclosa la globalització, les migracions, el sistema financer, la política monetària, etc.
  • Política exterior i de cooperació internacional des dels feminismes, amb èmfasi en els processos crítics i propositius des dels feminismes i l’economia feminista.

L’eix #sistèmic ha problematitzat la crisi sistèmica de reproducció social que es vertebra amb multitud de crisis, entre d’altres la del mercat laboral, precarietat i desocupació, la dels sistemes comercials i financers globals, la del medi rural i la sobirania alimentària, la de la solidaritat internacional neocolonitzadora, la de les cures; ecològica i les sanitàries.

Hem tornat a constatar que la precarietat del mercat laboral en general, i especialment en moments de crisi com durant la COVID, afecta més a les dones i a les identitats dissidents. Hem vist la necessitat de comptar amb propostes de mesures alternatives amb perspectiva de gènere i no binàries per abordar l’estudi del mercat laboral i els factors econòmics i institucionals diferencials que permeten explicar situacions distintives al conjunt de l’economia del mercat laboral.

Les comunicacions d’aquest eix han assenyalat la feminització de la pobresa al medi rural, tot i que sabem que les dones rurals representen una majoria a la producció i amb això contribueixen a la sobirania alimentària de les famílies i comunitats. La complexitat i multiplicitat d’eixos de desigualtat que travessen les realitats de les persones històricament discriminades i invisibilitzades (dones, LGTBI+, pobles originaris) a l’entorn rural crida a la necessitat de desenvolupar marcs analítics interdisciplinaris des de la teoria feminista, la geografia, l’agricultura, l’antropologia, l’ecologia, els ecofeminismes i l’economia feminista.

En el moment actual de crisi ecològica i amb l’augment de desastres naturals, les desigualtats de gènere preexistents als desastres no només es mantenen, sinó que creixen. A més de l’immens impacte material que comporten aquestes situacions d’emergència, també cal abordar-ne l’impacte socioemocional des d’una perspectiva interseccional. La desigualtat i les violències s’articulen en estructures socials (economia, política, cultura) que se sustenten en subjectivitats, significacions, sentiments i maneres de relacionar-se. Abordar la intersecció entre els fets materials i els processos subjectius demana establir diàlegs interdisciplinaris amb la psicologia feminista, política i decolonial. Així hem constatat com des dels feminismes decolonials les dones han desenvolupat actes polítics d’autocura i sanació davant de les violències estructurals que han patit.

Hem sentit que per enfrontar aquesta crisi sistèmica generada per un projecte socioeconòmic global basat en el capitalisme neoliberal és necessari  el desmantellament de l’actual arquitectura financera i jurídica.

També hem compartit una mirada crítica als fons europeus Next Generation EU com una proposta paradigmàtica del capitalisme verd, violeta i digital. Concretament, hem vist que els fons reprodueixen el tecnooptimisme capitalista, neguen les bases que sostenen la vida, aposten per les cadenes de valor i no pels drets (ocultant les desigualtats i els conflictes), imposen una lògica creixentista, industrialitzadora i que no assumeix cap responsabilitat global, posicionen les (grans) empreses com les protagonistes i aprofundeixen en la privatització, s’executen amb opacitat, manca de transparència i amb centralització de poder, i ja ni tan sols fan green  i purple washing.

S’ha advertit al voltant de les lògiques neocolonialistes a la política exterior i de cooperació internacional. Hem discutit sobre què és una política d’exterior i de cooperació feminista i què ha de dir l’economia feminista. Les tensions entre les necessitats immediates i els projectes transformadors a llarg termini continuen sent un dels grans reptes que enfrontem. S’advoca per una solidaritat i una reciprocitat feminista per a les relacions internacionals que està en construcció. Així com es reafirma la necessitat d’enfortir la vocació del feminisme internacionalista superant posicions neocolonials.

L’enfocament de la sostenibilitat de la vida i de les transicions ecofeministes es converteix en la proposta alternativa al sistema actual. Es tracta d’un enfocament viu, inspirador,en reconstrucció i autocrítica contínua, que planteja una aproximació crítica d’economia feminista, ecofeminista, decolonial, plural i inclusiva de l’economia, un full de ruta que remet a reflexions anticapitalistes sobre quina és la vida que els éssers humans volem viure, per quin model de convivència apostar i com organitzar la vida en comú.

Eix #cures
  • cures, per abordar la seva crisi i examinar diferents models de cures, inclòs l’autocura, a la llar, la comunitat, el lloc de treball, l’acadèmia i les institucions, abans i després de la pandèmia de COVID-19;

Cures i política pública

En algunes taules es va parlar de cures com a política pública pròpia, però també de la importància d’articular-la amb altres polítiques, com ara les de mobilitat, educació, salut, ocupació i també amb les polítiques fiscals i de despesa. Pel que fa a això, es va apuntar no perdre de vista el tema del finançament. Es va parlar de les oportunitats que suposen el concepte de sistemes integrals de cures, conformats amb una arquitectura institucional pública, un marc normatiu i de finançament.

Es van presentar també experiències des de la societat civil per posicionar a l’agenda pública les cures i incidir en el disseny i la implementació de les polítiques públiques, com són les Experiències de Taules de Cura a diversos països d’Amèrica Llatina. En aquests espais és fonamental treballar des de marcs conceptuals feministes, que col·loquin la divisió sexual del treball com a nus central de la desigualtat. Això no vol dir que aquests espais no puguin acollir altres actores vinculades a la cura que no siguin feministes. Aquesta integració és fonamental per assegurar enfocaments i abordatges interseccionals.

Cura infantil i criança

Els canvis en la normativitat de gènere, la reducció de la despesa pública en serveis assistencials, la recent revaloració social de la criança, la tornada a la idealització de la cura a la llar i la seva privatització i mercantilització dibuixen en el context espanyol una realitat complexa entorn de la provisió de la cura i la relació amb l’esfera familiar, estatal, privada i comunitària. En aquest escenari de crisi i creixent precarització, es van presentar investigacions sobre diverses alternatives comunitàries per organitzar aquestes cures. La conclusió principal és que els projectes comunitaris estudiats contribueixen a generar relacions de cura més horitzontals i corresponsables, normalitzen les necessitats de suport, i minen l’estigma i la marginalització de les persones amb necessitats de cura més intenses. Pel que fa a l’impacte polític més ampli, aquest no sorgeix per si en el fet comunitari, sinó a través de l’articulació amb moviments socials més amplis.

Cures remunerades de la llar

Es van presentar diferents investigacions que mostren:

  • Dones que venen de diferents trajectòries vitals i professionals i que van trobar a les cures la millor opció en una trajectòria migratòria i un moment de la vida.
  • Que el valor del treball domèstic no és fix, és relacional i depèn del context. Hi ha diferents expressions de la subvaloració i una és el cos (és un treball dur i no se’n reconeix la duresa). En part, aquesta subvaloració està condicionada per l’estatus migratori dels qui ho fan.
  • Que les cures són un treball que resulta essencial per a les persones que el fan servir, contribuint al fet material i immaterial. És el pont (base) perquè altres treballs es produeixin.
  • La importància que les protagonistes tinguin veu als estudis, que siguin copartícips de l’estudi (no només objectes d’estudi), i contribueixin al coneixement.
  • La importància del treball en primera persona de les dones emprades a la llar. Partir de si (d’una mateixa) i transformar la nostra pròpia mirada per poder transformar-nos i transformar el món.
  • Una participant va presentar un estudi etnogràfic basat en l’anàlisi de les trajectòries de cura de la mare.
  • Les dificultats d’anàlisi per com es conceptualitza com a sector (treball domèstic no existeix com a sector, però sí que hi ha un sector de llars com a ocupadors de personal).

Cures en salut

Anàlisi de les oportunitats i els riscos que ofereixen les plataformes de salut als EUA, plataformes seculars basades en aportacions voluntàries que es venen sota els discursos i les promeses de l’economia digital i de l’economia col·laborativa. Tot i això, s’observen fortes transferències de costos en termes de treball no remunerat, ja que se’ls demanen viatjar si hi ha un procediment menys costós en un altre lloc. Hi ha també un tema de temps de gestió, ja que són les persones les que fan els tràmits.

Eix #polítiques - Polítiques públiques
  • Política pública com la transversalitat de gènere, els pressupostos amb perspectiva de gènere, la política fiscal, la transparència de les administracions, etc.;
  1. Marc general

Majoritàriament, les polítiques públiques s’han tractat en contraposició al paradigma neoliberal patriarcal dominant.

La millor política econòmica és la coproduïda. La duta a terme amb la participació i, si pot ser, amb la intervenció directa de les persones a les quals afecta.

L’espai local és l’ideal per plantejar innovacions metodològiques i reforçar el coneixement que tenim sobre les dinàmiques polítiques i socials. També és el lloc on es constaten amb més potència les forces que s’oposen a l’equitat.

Aquest eix ha estat un espai de debat entre disciplines: economistes, treballadores de la llar, sociòlogues, politòlogues, missatgeres, educadores, terapeutes musicals i moltes altres.

A més de la predominança del que és local, també hi ha hagut referències internacionals, especialment en el context de Llatinoamèrica (Abya Yala). L’àmbit autonòmic ha tingut presència i l’estatal ha aparegut sobretot per exigir-li una intervenció més dotada pressupostàriament, més sostenible en el temps i més transformadora.

Exemples d’això han estat la necessitat de comptar amb sistemes nacionals de cures efectives (ens recordem del cas uruguaià). Així mateix, moltes vegades s’ha apuntat que els municipis estan exercint responsabilitats en àmbits competencials que corresponen a l’estat (clarament en les cures, però també de manera significativa en la fiscalitat i en les polítiques d’ocupació).

Hem repensat en diversos espais com blindem els avenços perquè siguin independents de cicles pressupostaris i electorals, i fins i tot evitar que hagin de ser els moviments socials els encarregats permanents d’assegurar-ne el manteniment a la institució.

Parlem, doncs, d’una mena de transversalitat de gènere econòmica i s’aposta per:

  • Formar de manera constant el personal tècnic i polític en matèria d’economia feminista, per entendre com se sustenten els privilegis econòmics. Una formació transversal fins i tot per als que atenen la violència masclista, com ens explicaven des de Cali.
  • També cal aprovar normes, lleis, regulacions i ser vigilants del seu compliment.
  • Establir estructures i òrgans responsables d’impregnar totes les polítiques d’economia feminista.
  • Empoderar la ciutadania en el coneixement dels instruments i els drets.
  • Dotar les actuacions de recursos pressupostaris i serveis que no siguin contingents, sinó estructurals.
  1. Pel que fa a l’autonomia econòmica de les dones

Aquesta ha estat present com a objectiu central de moltes de les polítiques exposades. La lluita contra la bretxa salarial és una constant i, per exemple, un panell ha abordat les polítiques d’ocupació malgrat que gran part dels debats han girat al voltant de les polítiques de cura.

  1. Polítiques públiques d’atenció:

L’emergència de les cures a les agendes polítiques – de manera clara en el fet local – s’ha fet evident tant en context de l’Estat espanyol com en el de Llatinoamèrica (Abya Yala). Hi ha  hagut debats extensos sobre com s’han de desenvolupar els sistemes de cures.

S’ha expressat que l’entrada de les cures a l’agenda política pot reproduir desigualtats vinculades a la divisió sexual i interseccional del treball. A saber:

  • Els qui duen a terme les cures tenen majoritàriament condicions laborals precàries. Generalment, no formen part de les estructures laborals públiques, sinó que són personal externalitzat.
  • Tot i això, es compta amb instruments, com la contractació pública, que poden ser d’utilitat mentre no se n’assoleixi la internalització, que es planteja com l’ideal.
  • I també s’ha pensat com s’han de finançar les cures.
  1. Els instruments de política pública:

Entre els que s’han plantejat n’hi ha diversos, com ara:

  • Dotar el pressupost d’anàlisi continuada del seu impacte de gènere, que incorporin també la despesa en inversions i infraestructures.
  • S’ha presentat el Fòrum Fem Pressupostos, una proposta que va sorgir al VI Congrés d’Economia Feminista (València, 2019). És un espai virtual que aglutina tota la informació sobre les experiències de pressupostos amb enfocament de gènere que s’estan fent a l’Estat espanyol. També pretén generar i articular una xarxa de persones (moviment feminista, administració i acadèmia) interessades a continuar treballant i dotant un caràcter transformador a les experiències de pressupostos amb enfocament de gènere. Més informació:https://fempressupostos.org/es/
  • Sobre la fiscalitat, es destaca la importància d’avançar en l’anàlisi i la intervenció encara incipient o inexistent en moltes de les administracions.
  • Han sorgit eines innovadores, com la calculadora de cures, o recurrents, com el càlcul del cost de les cures al producte interior brut.
  1. El temps es consolida com a àmbit d’intervenció de la política pública.

Se n’ha tractat la redistribució entre homes i dones a les llars, així com la responsabilitat d’empreses i de l’àmbit comunitari. S’han presentat xarxes d’actuació i s’ha discutit el concepte de pobresa de temps, mesurament i metodologia.

Les reflexions sobre el temps han posat en contradicció les bondats tecnològiques en l’exercici del teletreball, quan això suposa una reculada en la qualitat dels serveis de cures i els drets dels qui els perceben.

  1. Això enllaça amb aspectes de la digitalització que s’han tractat, per exemple, la creació de mapes de cures geolocalitzades i interseccionals.
  2. Dones i poder

Un clàssic revisitat del qual han sortit diverses propostes a diferents taules rodones:

  • Continuem necessitant plans d’igualtat i quotes.
  • Cal generar referents i visibilitzar les dones.
  • Cal establir xarxes, aliances estratègiques i afectives per a l’avenç de totes.
  •  Cal accedir al poder que permet la transformació de les desigualtats.
  • El més efectiu és tenir poder col·lectiu.

“L’estructura no vol que canviem les coses”, es deia en una taula rodona. I nosaltres hem vingut aquí, justament, a subvertir-la.

Eix #entitats - Alternatives i transicions organitzatives
  • dinàmiques de grup, inclosa l’economia social i solidària, el cooperativisme, les xarxes de suport mutu, etc. com a alternatives als models capitalistes neoliberals imperants;

Al voltant de quins valors estan treballant les organitzacions per impulsar una alternativa al model capitalista? En aquest eix hem parlat sobre: ​​Sostenibilitat de la vida i del planeta, interdependència i ecodependència, reconeixement de tots els treballs. També de referents i emprenedoria o sobre com construir organitzacions habitables. Sobre l’autocura o per exemple, sobre com reorganitzar les cures des d’una perspectiva publico comunitària.

De quins processos de transformació organitzatius hem parlat?

Hem debatut sobre els esforços en l’àmbit individual i organitzatiu que estan fent les entitats per ser alternatives. També de les xarxes de cooperació que s’estan impulsant per transformar les organitzacions i els processos. S’ha posat èmfasi en la intercooperació. La proposta: Mancomunar per contrarestar l’escassetat de recursos, per evitar repetir esforços, per evitar el col·lapse. L’objectiu: Transformar l’Economia Social i Solidària, que NO és per si mateixa feminista. Passar del discursiu a la pràctica. Transformar la cultura de les organitzacions.

En aquest context, en diferents sessions d’aquest eix hem pogut parlar sobre com redistribuir el poder i generar espais d’autonomia. De com construir organitzacions sostenibles basades en l’apropiació del treball, de l’autocura com a dret. Aquí han sorgit, per exemple, temes com ara la necessitat de redistribuir les tasques, socialitzar la informació o crear protocols per mitigar les violències masclistes, trencar les bretxes i lluitar contra les desigualtats.

Enmig d’aquests processos de transformació que s’estan produint al si de les organitzacions han sorgit reflexions com la importància de la congruència i la transparència; de la claredat amb i en els models; de la importància de formar totes les persones que integren una organització, d’apoderar-nos.

Finalment, també hem parlat sobre el que és per a nosaltres “emprendre”. De com les entitats estan “emprenent”, de com confrontar la responsabilització individual de la vulnerabilitat laboral. I, en aquesta línia, de què és per a nosaltres tenir èxit i ambició, què entenem per economia feminista. I hem pogut conèixer pràctiques alternatives al voltant de tot el territori. Tot això, sense perdre de vista la necessitat de confluència del que és públic i del que és comunitari i, en general, de les polítiques públiques.

Però, amb quins obstacles es troben aquestes organitzacions a l’hora d’impulsar processos de transformació?

  • Hegemonia masculina. Exemples: Ocupació dels espais, processos de presa de decisions, preponderància d’una mirada productivista associada a la masculinitat, al benefici econòmic. Proliferació de resistències davant dels feminismes (en plural); per exemple, en prioritats estratègiques diverses, limitades a poc temps i recursos (també econòmics) en l’àmbit organitzatiu.
  • Pocs referents de lideratge de dones i/o altres identitats dissidents a entitats de l’Economia Social i Solidària (col·lectius ambiciosos).
  • Violència a les organitzacions (també digitals): Actituds masclistes, racistes, classistes, LGTBIfòbiques o capacitants.
  • Absència de dades.

Manca de temps (de dones i altres identitats dissidents) i més factors per participar en els espais de participació interna.

Eix #violències - Model econòmic i violències masclistes
  • Violències (de caràcter físic, sexual, psicològic, emocional i/o econòmic per raó de sexe, gènere, orientació sexual, expressió de gènere i/o identitat de gènere a l’espai domèstic, educatiu, laboral, social, institucional i/o digital) i el seu impacte a la vida, la dignitat i les oportunitats educatives i econòmiques de les dones;

Abordar les violències contra les dones a les organitzacions ha de ser una acció emmarcada en les polítiques de cures. En el context espanyol, es consolida la certesa que, vint  anys després de la llei de violència de gènere i quinze després de la llei d’igualtat, hem d’aprofundir i qüestionar i anar més enllà del concepte de violència de gènere i també de violències masclistes que hem anat teixint, així com els seus abordatges. En aquests anys d’experiència, les hem pogut analitzar, qüestionar i hem après moltíssim pel camí.

A escala conceptual, les ponències ens han mostrat que clarament estem parlant d’un conjunt de conductes que van molt més enllà del que defineix la llei de violència masclista del 2004 (que el limita a l’àmbit de la parella o exparella) i d’allò que ens defineix la llei d’igualtat de 2007 (centrada a l’assetjament sexual o assetjament per raó de sexe a l’àmbit organitzacional). Parlar de violències en plural ens facilita entendre aquesta dimensió polièdrica. Parlar de violències ens obliga a obrir-nos a una conceptualització més multidimensional, més interseccional, situada a cada context.

A les ponències hem constatat que les violències masclistes indiscutiblement han de ser conceptualitzades des de la interseccionalitat i la multidimensionalitat. Les violències contra les dones es constitueixen per violències masclistes, violències racistes, violències capacitistes. Especialment, a l’àmbit de l’empresa o de l’economia de plataforma, hem de visibilitzar que no totes estem igual d’exposades a les violències i que per a algunes denunciar i rebre reparacions és una tasca gairebé impossible. No podem entendre ni abordar les violències masclistes sense abordar les violències racistes o les violències que emergeixen de la llei d’estrangeria.

Les violències masclistes a les organitzacions o els territoris tenen clarament una dimensió institucional, que no només posa en dubte la conceptualització clàssica de subjecte agressor i subjecte víctima, sinó que dificulta el procés de queixa o de denúncia, així com els moviments de solidaritat i transformació interna. Entendre millor els mecanismes de la violència institucional, així com dissenyar mecanismes per fer-hi front, és un dels grans reptes que tenim al davant els feminismes.

Urgeix, doncs, replantejar en quines violències contra les dones estem posant el focus a les nostres organitzacions, com les estem entenent (o conceptualitzant) i quins mecanismes estem desenvolupant per fer-hi front. Hem d’anar més enllà d’estratègies que individualitzen els processos d’abordatge (protocols, circuits de serveis socials, etc.) i comprendre que abordar les violències no és sinó una més de les estratègies de cura de les nostres organitzacions, territoris i comunitats.

Eix# Epistemologies -Marcs, epistemologies i metodologies
  • Epistemologies i metodologies amb un focus en la creació de coneixement situat (per exemple, des de la interseccionalitat i el feminisme decolonial) i en la reapropiació i reformulació feminista de tècniques i metodologies de recerca social (recerca-acció, metodologies participatives i col·laboratives, etc.).

Es van abordar diverses temàtiques vinculades amb:

  • La necessitat de polititzar els processos de malaltia i final de vida i considerar situacions de precarització, racisme, capacitisme i classe que actualitzen de quina manera es viu la violència del cos sa/malalt.
  • Converses sobre els feminismes als carrers d’Abya Yala i els cicles de vagues generals feministes a Xile, Uruguai, Colòmbia o Argentina. Aquestes lluites han posat en relleu una relació singular entre economia feminista com a paraigua per tensar i radicalitzar els horitzons del feminisme de base. Anàlisi de les violències en clau econòmica, dimensions estructurals de l’espoliació, l’explotació i la despulla, anàlisi de les polítiques socials i de l’organització social, capitalista i racial de les cures, discussions sobre l’endeutament domèstic i la feminització del deute (“Lliures, vives i desendeutades ens volem”), la discussió sobre l’extractivisme colonial com una preocupació feminista.
  • En el cas de Xile, la indústria forestal i els incendis al Wallmapu, els territoris sagrats maputxes, es van convertir en un eix central de les denúncies de la vaga feminista, davant de la indústria forestal.
  •  Davant la bretxa digital, com generar eines des d’un enfocament feminista i solidari internacionalista que pugui aprofundir els activismes i popularitzar (l’eina) dins les organitzacions.

A més d’aquestes aportacions, hi ha hagut dos grans eixos de reflexió:

Per situar el context geopolític del capitalisme racial, es va iniciar visibilitzant com es produeix actualment una transacció de llocs i posicions per no interpel·lar la màxima responsabilitat de l’Estat en qüestió de fronteres, Fernando Grande-Marlaska, i el paper que el Ministeri d’Interior ha tingut a la massacre de Melilla on 37 persones negres van ser assassinades, i com això es transacciona amb la possible estabilitat del càrrec d’Irene Montero, al capdavant del Ministeri d’Igualtat, en nom de la interseccionalitat.

1- “En el nom de la interseccionalitat”. Discussió per interpel·lar sobre els usos i abusos actuals de la noció d’interseccionalitat, que han contribuït a la despolitització d’aquesta eina teòrica política sorgida d’una llarga genealogia teòrica i de lluita del feminisme negre. La interseccionalitat s’ha incorporat progressivament a Europa durant els darrers anys, sobretot en l’àmbit jurídic, tercer sector i de les polítiques públiques. Aquest ‘auge de la interseccionalitat’ no pot ser vist de forma acrítica, cal ressaltar els efectes actuals d’instrumentalització:

  • Invisibilització de la tradició afrofeminista de què sorgeix aquesta eina teòrica-política i dels problemes que venia a analitzar. Extractivisme epistèmic. Dinàmica del capitalisme racial que travessa la mateixa indústria editorial. Es va problematitzar l’exotització i la fetitxització de les aportacions de les feministes negres nord-americanes per part de la indústria editorial de l’Estat espanyol. Alhora que es va assenyalar com aquesta mateixa indústria editorial invisibilitza (tot i en els seus vessants alternatius) la rica generació de sabers de producció feminista negra local i actual a l’Estat espanyol.
  • L’ús tecnificat de la noció d’interseccionalitat a l’Estat espanyol ha reduït la seva potència política a instrument d’Estat, per a una millor “gestió de la diferència/diversitat”. La comprensió despolititzadora de la interseccionalitat utilitza aquesta noció de forma descriptiva, enumera aquestes diferències com a meres categories agregades d’eixos esborrant l’anàlisi de la matriu de dominació i els sistemes estructurals d’opressió, sense considerar els mecanismes de diferenciació i jerarquització racial, econòmica, sexista, patriarcal que les produeixen. Se subratlla la necessitat de posar el focus a les estructures materials i legals que generen diferència i desigualtat i no en enfocaments identitaris. Es destaca la importància de pensar les imbricacions per entendre com s’ha construït el capitalisme racial -colonial i patriarcal- i la noció mateixa de ciutadania i els exclosos del projecte modern de l’“Estat-nació” i com aquest ordena les condicions de vida de les persones.
  • Promoció de polítiques públiques feministes que diuen que són interseccionals, però continuen produint i reproduint el racisme. Com a la recent Trobada Internacional Feminista organitzada pel Ministeri d’Igualtat (un ministeri nominalment “d’esquerres” i autodenominat el més progressista de la història). En finalitzar l’esdeveniment van ser identificades companyes que havien realitzat una protesta pacífica per la tancada de cinc dones maputxes i el racisme institucional. Tot i que l’organització de l’esdeveniment havia fet de la interseccionalitat un dels seus “distintius” ressaltant que era un espai feminista “segur”, va quedar en evidència com els cossos migrants i racialitzats van ser, en canvi, violentats, vigilats i identificats. S’evidencia la incorporació instrumental o maquillatge de la interseccionalitat per a polítiques obertament racistes o que obvien la dimensió racial. Despolitització de la proposta en esborrar o relegar la qüestió racial.
  • “El gènere i tota la resta”: Programes que han reduït la interseccionalitat a la diversitat sexual (posant una altra vegada el gènere al centre) al qual només s’afegeixen categories de forma sumatòria i indistinta, eliminant la centralitat de la reflexió sobre el racisme proposat originalment per la interseccionalitat. S’insisteix en la urgència de canviar com es construeix el relat de les violències que viuen les dones migrants i racialitzades. En els abordatges que s’anomenen “interseccionals”, el feminisme hegemònic continua reconeixent solament les violències que són exercides per homes (sobretot homes “de la mateixa cultura d’origen”). En canvi, s’invisibilitzen les múltiples violències que viuen les dones migrants i racialitzades per les estructures de jerarquització capitalista-colonial, violències legals, laborals, d’accés als drets de ciutadania i habitatge. Cal posar el focus en les condicions materials que genera la llei d’estrangeria, el tipus d’ocupacions i el nivell d’ingressos que reprodueixen aquestes estructures de jerarquització racial i colonial.
  • Es problematitza el model de “feminisme civilitzatori” que exigeix ​​a les dones migrants i racialitzades – en el nom de la interseccionalitat i de la integració al paradigma modern-colonial-occidental – desprendre’s de les seves cultures, religió i comunitats pròpies, per ser reconegudes com a “feministes”. Intervencions culturalistes i criminalitzadores sota el paradigma de la interseccionalitat, que reforcen pràctiques de vigilància de certes famílies migrants i racialitzades per part de serveis socials “en nom dels drets de les dones”, especialment de dones musulmanes de diferents orígens. Amb l’excusa de l’alliberament de les dones migrants davant dels homes també migrants, es criminalitza la comunitat per perpetuar pràctiques de vigilància, sospita i construcció d’aquests subjectes en tant que perillosos.

2- La necessitat de parar i reflexionar juntes

1- Necessitem parar, interrompre el present, per fugir de les inèrcies que ens arrosseguen a llocs coneguts i predictibles i poder realitzar un doble exercici connectat. D’una banda, per permetre’ns un exercici de reflexió conjunta sobre on som (nosaltres, i el món), amb relació on estàvem i el camí recorregut, i cap on volem anar juntes. Per un altre costat, per compartir els malestars que ens travessen i polititzar-los. Parlem de polititzar en un triple sentit: escoltar el desajust entre les expectatives sobre nosaltres (externes i internes) i allò que som/fem/sentim; performar la vulnerabilitat (relacionar-nos des d’un lloc que no és el de la fortalesa); i per tornar a l’exercici fonamental de partir de si per no quedar-se (buscar juntes les causes comunes i les formes de resposta col·lectiva). Aquest parar ens ho han explicat companyes que ho fan a l’aula. Elles ens han compartit com ho fan, amb què metodologies, el què es comparteix. I també hem fet un experiment col·lectiu in situ.

2- Ens sentim habitant un canvi de cicle (algunes del cicle 15M, d’altres, per la pandèmia) i un moment d’intensificació de la crisi multidimensional. Aquesta intensificació és més aguda i visible en algunes dimensions (crisi de reproducció social i de cura), potser fins i tot hipervisible en la dimensió ecològica (veure-la no ens impulsa a la resposta, sinó que ens genera una por que ens empeny a una nova negació) , i més difícilment nomenada en altres dimensions (la mateixa crisi de sentit). Trobem també profunds malestars (individuals, sempre de radiant col·lectiva, i col·lectius en si). Però tenim poca capacitat en comú per respondre a les crisis i al malestar. Trobem més aviat elements de contenció (també es veuen a les aules, on, per exemple, es busca les professores com a figura femenina d’aferrament, clàssica forma de contenció capitalista).

3- Llegim la crisi i els malestars vinculats a un atac a la vida. Aquí entenem la crisi múltiple dels processos que sostenen la vida (crisi ecològica, de reproducció social i de cures) i del nostre propi sentit de vida. Compartim aquesta mirada els qui habitem el Congrés, però també apareix a l’aula. No obstant això, la manera com la crisi i els malestars ens travessen i s’acorden a cada unx és radicalment desigual, segons el lloc que habitem a la matriu de dominació múltiple.

4- Necessitem construir el fet comú: un horitzó comú, un futur desitjat compartit. I un subjecte polític col·lectiu construït des de l’articulació i des de la confrontació de les desigualtats. Aquesta doble urgència la volem abordar des de la mirada de la sostenibilitat de la vida i del conflicte capital-vida. Busquem recuperar la capacitat d’assenyalar cap amunt, denunciant les causes estructurals i evitant un assenyalament rancorós cap avall. Necessitem també recuperar forces instituents, atenint-nos a qüestionar els límits del que s’ha donat (qüestionant, entre d’altres, les mateixes nocions de drets —individuals— i la propietat privada), resistint la captura institucional i acadèmica. I necessitem fer-ho fent-nos càrrec dels sentiments que ens creuen, els malestars i els benestars(?) existents i possibles.

Eix #digital- Tecnologia i economies digitals
  • Repensant la digitalització de l’economia i la revolució digital des de la teoria i les praxis feministes.

L’entorn digital avui és un lloc que encara presenta moltes hostilitats per a aquells cossos i individus que no entrin dins del cànon o de la norma. La relatoria d’aquest eix està estructurada en tres parts. Primer, parlarem del punt en comú trobat a totes les anàlisis sobre desigualtats a Internet, a continuació explicarem algunes de les seves materialitzacions i finalment acabarem amb un crit d’esperança, posarem nom a les resistències organitzades que lluiten contra aquestes discriminacions sistèmiques i planten cara a les estructures de poder que permeten que Internet sigui un lloc insegur.

Aquest ambient hostil que impregna el món digital troba el seu origen a la profecia de l’autorepresentació. Tot allò que escapa del que és analògic ha estat creat per i per a un col·lectiu concret. El col·lectiu a què pertanyen els homes cisheterosexuals blancs, d’una classe socioeconòmica elevada i del nord global representa el total de la humanitat al món digital i alhora configura aquest entorn perquè la seva experiència i vivència sigui generalitzada per a totes, és a dir, són ells qui creen, canvien, pensen i editen i alhora són els que tenen representació en aquest entorn. Mitjançant aquesta profecia d’autorepresentació es reprodueixen els valors i les dinàmiques del patriarcat, el capitalisme, i el colonialisme a Internet.

Les tecnologies digitals, especialment Internet, es troben davant d’un repte sistèmic. Aquest problema estructural es materialitza en diverses bretxes. Cal entendre que, avui dia, la tecnologia digital és un altre actor que perpetua les desigualtats, les violències digitals sexuals i la discriminació. Nosaltres hem decidit assenyalar dues bretxes que, a parer nostre, són rellevants.

La bretxa digital fa referència a les diferències d’ús, representació i accés a les tecnologies. Qui es pot permetre accedir-hi? Per què? Hi ha un patró no només de representació, sinó també de barrera d’entrada al món digital? Quines diferències trobem entre països? Aquestes són algunes de les preguntes que s’han intentat respondre, o almenys explorar, els dies de Congrés.

Aquesta bretxa digital expandeix la bretxa salarial. No només hi ha una diferència de salaris abismal entre aquells llocs de treball que exigeixen o no un coneixement de les TIC o altres eines relacionades amb Internet, sinó que el món digital, en estar poblat majoritàriament per un tipus de perfil d’home, fa que la bretxa salarial augmenti. No és només que les dones cobrin menys per fer la mateixa feina que els homes o que hi hagi altres eixos d’opressió que generin més desigualtats salarials, sinó que a més del fet digital, en ser hostil cap a allò no normatiu, empeny i augmenta l’efecte de bretxa.

Aquests dos exemples de bretxa ens permeten entendre com es materialitza un problema sistèmic d’autorepresentació dins l’entorn digital. Tal com hem vist, a Internet es reprodueixen les mateixes violències i desigualtats que al món analògic, de manera que per canviar aquesta qüestió estructural cal abordar els pilars d’Internet des d’una perspectiva trencadora. No només ens podem preguntar per les diferents discriminacions i intentar atacar-les, sinó que cal qüestionar-se l’estructura per se per aconseguir fer d’Internet i del món digital un espai segur i just.

Per plantar cara a aquestes bretxes i saber què podem fer, ens agradaria parlar de les resistències digitals creades.

Hem debatut sobre els recursos i les eines que tenim. Des del desenvolupament de protocols de gènere i diversitat, passant per plans d’igualtat, servidors feministes i marcs teòrics que responguin a la necessitat abordar les bretxes en l’àmbit digital. Aquestes eines també ens permeten informar-nos sobre quin tipus d’activisme cal fer i quin ens beneficia, per exemple l’activisme de dades s’oposa al tecnooptimisme i al tecnodeterminisme donant-nos anàlisis qualitatives i quantitatives de representació i ús d’Internet.

Tenim la necessitat de garantir altre tipus de governança d’Internet, de fer ús de l’activisme de dades per visibilitzar les comunitats marginalitzades i les xarxes de dones del Sud Global. L’activisme feminista serveix, doncs, per al reconeixement d’identitats dissidents a l’entorn digital.

Des de l’eix digital es reivindica un altre tipus d’Internet, Internet feminista, impulsat per la tecnologia lliure, el coneixement lliure, el bé comú i el procomú digital. Un Internet que sigui capaç de contrarestar el biaix masclista dels algorismes i incloure totes les veus de les dones i comunitats discriminades dins de la mateixa construcció tecnològica.

Hem imaginat com ens agradaria que fos Internet segur. Es tractaria d’una eina integradora i de responsabilitat publico-comunitària. No només s’ha intentat imaginar futurs possibles, sinó també aprendre a assumir la responsabilitat que tenim totes per garantir, transformar el nostre consum, i generar alternatives en l’àmbit digital. L’esperit que impera darrere de tot allò que hem anat parlant i aprenent durant el Congrés és la necessitat de reapropiar-se de les tecnologies, entenent que les polítiques no són neutrals i incloent totes les perspectives necessàries per canviar les mirades.

Davant del capitalisme de plataforma imaginem un cooperativisme de plataforma. En plural: PlataformESS, amb ESS al final, d’Economia Social i Solidària. En el fons, es tracta d’un Internet que reconegui les identitats dissidents.

Com a darrer punt, creiem que cal destacar la necessitat d’incorporar una perspectiva sostenible a aquesta resistència, arran de la crisi social i sanitària vigent, el món digital ha de fer un esforç per impulsar alternatives que posin al centre la vida, les persones, els drets humans digitals i el feminisme. És l’única alternativa per advocar per un Internet just.

Aquest VIII Congrés d’Economia Feminista s’ha comptat per primera vegada amb un eix digital. És una primera convivència del món no-analògic amb altres eixos de perspectives feministes diferents. Precisament, per això s’ha evidenciat la necessitat de connectar més les crítiques i propostes des dels feminismes digitals a altres enfocaments de l’economia feminista, així com posar en diàleg i repensar críticament els vincles entre comuns digitals, reproductius i naturals.

La datathon i espai obert
El VIII Congrés no només va voler incorporar la digitalització com a contingut del tema central i eix als Congressos, sinó també pel que fa a les metodologies de treball que han emergit de la cultura digital, i en concret la datathon i l’espai obert.

La datathon realitzada al Congrés d’Economia Feminista ha estat concebuda com a espai d’experimentació basat en dinàmiques col·laboratives i de cocreació. El potencial derivat de l’anàlisi i la visualització de les dades era la premissa que ha facilitat l’exploració de temes relacionats amb l’agenda de l’economia feminista. Aquesta datathon de 4 hores ha focalitzat el treball de les dades sobre economia, digitalització i igualtat de gènere centrat en la qüestió de les violències masclistes.

La sessió ha arrencat fent una pluja d’idees sobre què és l’economia feminista i quins aspectes hauria d’incloure la teoria i la pràctica. S’ha fet una dinàmica de cocreació per definir diverses categories temàtiques al voltant de la possible posada en marxa d’un índex d’economia feminista. La millora d’aspectes de la societat tan importants com l’educació, el treball o el benestar són aspectes als quals l’economia feminista dota de protagonisme. Quins aspectes i categories s’han de tenir en compte? Quins possibles indicadors, qualitatius i quantitatius inclouria aquest índex? Són algunes de les preguntes que han servit de pauta per a aquesta primera part de la datathon.

A la segona part de la sessió s’han posat en marxa grups de treball que s’han centrat en l’anàlisi de dades, la visualització de dades i la realització d’una DAFO analitzant potencialitats i limitacions de la creació d’aquest índex d’economia feminista. En els primers dos grups de treball s’han analitzat diferents tipus de dades, entre les quals hi constenles dades facilitades per l’Institut Europeu d’Igualtat de Gènere (Institut Europeu per a la Igualtat de Gènere (EIGE)).

Diversos aprenentatges que s’han produït a través dels exercicis realitzats:

  • Ser conscients de la complexitat de les dades. Treballar-hi, obtenir dades adequades per als objectius d’anàlisi, limitació de les dades disponibles i dades limitades quant a diversitat de vivència, d’identitat (sexe vs. gènere).
  • Conclusió de la importància de les dades per influir en tots els àmbits, des de l’educació a polítiques públiques o societat digital.
  • Aprenentatges sobre Feminisme de dades i les possibilitats que això obre a l’hora d’identificar i desafiar el poder.
  • Complexitat de crear un índex d’economia feminista. Reflectir la diversitat social i la importància d’una mirada interseccional a l’hora de l’elaboració d’aquest índex.
  • Importància de l’anàlisi visual i storytelling de les dades perquè siguin més accessibles.

A més d’acollir la datathon, l’espai obert ha cobert altres dinàmiques i necessitats del Congrés. D’una banda, a les pauses entre sessions i moments de descans, les participants han pogut visitar i comentar la zona de pòsters enviats, així com intercanviar opinions amb les seves autores respectives. Per altra banda, ha servit també mitjançant una enquesta de debat oberta com a repositori de visions sobre l’economia feminista, on tant en línia com de manera presencial diverses participants han respost a una sèrie de 5 qüestions sobre el tema, els resultats de les quals (111 respostes en total a les diverses preguntes) es van imprimir i mostrar al mateix espai. Finalment, la part prevista de xerrades llampec, per poder exposar i presentar qüestions fora de programa, no es va dur a terme a l’espai obert en si, sinó que es van adaptar a les dinàmiques informals d’intercanvi a l’aire lliure i terrasses, que van comptar amb molta bullícia al llarg del Congrés. Un altre punt destacat de l’espai obert ha estat la seva utilitat com a recurs comú de recursos i d’impressió al moment, cosa que tant l’organització del Congrés com diverses ponents han pogut aprofitar mitjançant l’ús de la impressora làser, així com el repositori de material i papereria, la realització de diverses sessions pràctiques i tallers.

DERIVADES

A l’Assemblea final del Congrés, les participants de l’Argentina van proposar la celebració d’una trobada d’economia feminista a Buenos Aires i crear ponts i confluències i continuar ampliant i teixint xarxes internacionalment. Participants de l’Estat espanyol i Catalunya van destacar l’energia i l’empenta que ha mostrat l’economia feminista i els feminismes durant el Congrés, i les ganes i la disposició d’articular-se i celebrar altres trobades encara per definir. 

El Congrés va privilegiar una política de coneixement obert en els coneixements generats (vídeos, presentacions, documents, etc.), creant un Comú Digital de Coneixements del Congrés d’economia feminista disponible a la web: https://congresoeconomiafeminista.org/

D’altra banda, es va suggerir crear-ne un butlletí trimestral de notícies relacionades amb l’economia feminista a proposar a la base de dades lligada a l’organització dels Congressos (email per apuntar-se per a qui no hagi participat en el Congrés i vulgui rebre-la info@congresoeconomiafeminista.org) i mantenir el Canal Telegram del Congrés i xarxes socials.

Finalment, el Congrés va tenir una àmplia cobertura mediàtica tant de mitjans generalistes com especialitzats i alternatius. Pikara Magazine va publicar un número especial sobre la temàtica central del Congrés, Alternativas Económicas també va dedicar un nombre a temes digitals a partir del Congrés.

ORGANITZACIÓ & AGRAÏMENTS

El VIII Congrés d’Economia Feminista va ser facilitat pel grup de recerca acció Dimmons (especialitzat en anàlisi de l’economia de plataforma i dels models alternatius de digitalització feminista i procomú digital), en col·laboració amb la Barcelona UOC en Economia Digital, una acció conjunta entre la Universitat Oberta de Catalunya (UOC) i l’Ajuntament de Barcelona. El Congrés va comptar amb un Comitè acadèmic internacional i amb un Comitè d’actors socioeconòmics locals per contribuir al disseny del programa i a l’organització i la mobilització al Congrés, i amb equips de coordinació dels eixos i els seus informes. Agraïm a totes les persones i l’extensa llista d’organitzacions (disponible a la web) que han sumat esforços per a la realització del Congrés.

Barcelona, 24 de març 2023

(CC BY-SA 4.0)